Iran 2013

Expedició Autofinançada

Iran, un país de contrastos, un país per descobrir, un país al que anar sense prejudicis. Vam descobrir davant de tot gent oberta, curiosa y de somriure fàcil. Vam anar a buscar i reviure la aventura, la sensació de no saber que trobaràs, no disposar d’informació ni mapes, i viure el dia a dia com un descobriment, on cada jornada ens sorprenia amb alguna cosa nova.

La paret del Bistoon, va començar a escalar-se cap a la dècada dels seixanta, i teòricament hi ha unes 60 vies ressenyades, però trobar la informació ha estat quasi impossible. No mes un parell de ressenyes de les vies obertes pel Remy Thivel i els seus companys  fa uns anys.  La resta son només unes línies traçades en una foto. La paret d’una calcari excel·lent, te 1.200 m de desnivell y uns 5km de envergadura….o més.

A dit sobre la foto, decidim escalar una de les vies clàssiques, que passa per un minúscul refugi a meitat de paret, on bivaquejar. Vam trobar alguna antiga reunió, però en general està completament desequipada, pel que vam tenir allò que havíem vingut a buscar, aquesta sensació d'estar en mig d’enlloc, sense certeses, sense ajuda, sense segurs, i en un lloc, on l’únic que importa son les teves decisions i els teus instints, aquest que sovint queden rovellats per “l’aventura de varandilla” que alguns exigeixen per a tenir-ho tot controlat.  Des de la paret sentíem i vèiem la carretera i els pobles de la base de la muntanya, però la inexistència de cap tipus de servei de rescat (com el de Chamonix) i l’enorme desnivell, significa inevitablement un aïllament paradoxal. El primer dia fred va seguir a un segon gèlid, a mesura que ascendíem , les rapisses s’anaven cobrint de neu. Vam començar l’escalda amb un ambient desèrtic però fresquet i vàrem acabar sortint de la via amb les darreres llums en un ambient hivernal digne d’us ascens al Alps.  

Després d’uns dies descansant, una segona incursió a la paret ens va fer desistir de provar de fer una altra de les clàssiques sense informació, per acabar decantant-nos per la temptadora opció d’obrir una nova via, a la aleta de l’espoló més occidental de la muntanya.

Vam acabar ascendint i acabant de nit al límit del vivaç  “diferents problems” 650m MD y 6b+. Vàrem posar punt i final a aquesta curta expedició quasi obligats per la necessitat de recuperar una irritada, gastada i adolorida pell de las mans, por la increïble qualitat abrasiva i adherent d’aqueta roca.

Fins ara i al meu parer, la paret con més opcions i més futur aperturista que he vist mai. Molt més que Taghia o Oman.

Allí ens vam quedar amb les ganes de seguir escalant,  i jo aquí amb les ganes de explicar-vos moltes més coses, del país, de la neu, de la gent, dels taxis, de nosaltres les dones, que tenim que anar amb el mocador al cap  obligatòriament  fins hi tot per escalar;  possiblement lo faci en un article imprès, de moment gaudiu con este descobriment, aquesta joia d’Orient.